• La Geganta

Jo veig això i també puc veure allò

Divendres passat amb el grup de mitjans vam fer durant els últims 20 minuts un exercici de composició plàstica en grup.

Érem pocs: una nena de 4 anys, un nen i una nena de 6 anys, una nena de 8 i els acompanyants. L’exercici consistia en enganxar fulles d’arbre seques en un paper -ho fèiem per torns- i fer-ho sense comunicar verbalment com o què havia de ser el resultat. La forma s’havia d’anar definint en funció del que cada nen/a imaginava i estava interessat en compartir amb els altres, i cap d’ells podia ni preveure ni decidir com es completaria aquesta forma amb l’última fulla. Al final, vam explicar-nos què veiem, a què s’assemblava la forma que s’havia creat.


Hi ha molt aspectes d’aquest exercici que em semblen interessants. Us en comento alguns.


D’entrada, és un exercici que estableix el marc perfecte per incloure totes les mirades del grup, i que per tant assegura que cada membre del grup participi i pugui fer l’experiència de ser important pel grup. Sense mi, aquesta forma no seria com és – i per tant la meva aportació té un valor, i aquest valor és igual que el valor de les aportacions dels altres nens/nenes (ni superior ni inferior).


A banda d’això, l’exercici demana que els nens/nenes, a part de comprometre’s i fer la seva aportació individual, que saben valuosa, facin l’experiència de formar part d’un grup on hi ha mirades diferents, intencions diferents, projectes diferents, i on es fa necessària una negociació. Aquí poden jugar a insistir, a deixar anar, a buscar còmplices o sostenir una iniciativa/idea/imatge sols. I poden observar la negociació que fan els altres des de fora, si no senten l’impuls de negociar. Tot això, per acabar trobant la forma “del grup”, que no és la pròpia ni la de cap individu del grup, si no “la de tots”.


Després hi ha un tema curiós que té a veure amb la intenció representativa en un context com aquest d’expressió plàstica. Quan jo els convido a fer una composició de fulles sobre un paper, no tots tenen la mateixa necessitat de representar alguna cosa en concret (una figura humana, un animal, un objecte específic). Alguns en tenen prou amb anar enganxant, perquè els interessa més la pega, o la textura de les fulles. En funció de l’edat -i també en funció de la personalitat- els nens/nenes tenen més o menys interès (i/o capacitat) d’expressar-se de forma figurativa, és a dir, d’expressar sobre el paper el coneixement que tenen sobre una figura determinada del món real. A part, alguns tenen interès en la forma realista i d’altres en tenen prou amb el genèric.


Tot això no només es fa evident durant el procés de crear la forma sinó també en la última part de l’exercici on verbalitzem el que veiem o imaginem: alguns veuen moltes possibilitats i d’altres en veuen només una. A alguns els agrada jugar a imaginar - i aquesta activitat els dóna energia- i d’altres potser no hi acaben de trobar el què a això de mirar un grapat de fulles i inventar-se coses que no hi són.


Sigui com sigui, hi ha lloc per totes les veus i totes les mirades, i a sobre l’exercici permet fer un molt bon treball de llenguatge: podria ser això, podria ser allò, des d’aquí és això, d’es d’aquí és allò, jo veig això i també puc veure allò.



Nosaltres divendres vam veure dinosaures que s’estaven a punt de menjar una persona, l'Arc Sant Martí, un conill, un cavall, una cullera i unes muntanyes. Un divendres a la tarda com un altre.





25 views0 comments

Recent Posts

See All

De copes

Amagats