• La Geganta

L'estrella


Quan amb el grup de mitjans volem compartir experiències i explicar-nos coses els uns altres ho fem a vegades amb l'estrella. L'exercici de l'estrella és interessant perquè fa visibles els moviments (interns i externs) que es generen i se sostenen durant una trobada, una conversa entre diverses persones.


Les pautes són molt senzilles. Les dinàmiques que es generen, molt profundes.


Seiem en cercle. Jo faig una breu introducció de l'exercici i mentres parlo em dirigeixo al primer nen o nena que haurà d'explicar-nos alguna cosa. Li demano que sostingui l'extrem d'un fil llarg que tenim enrotllat en un cabdell. Mentres me n'allunyo vaig desenrotllant el fil estirant el cabdell amb mi a l'hora que vaig ajudant-lo/la a explicar-se - a vegades fent preguntes, a vegades fent silencis i pauses. Mentres això succeeix em vaig allunyant amb el cabdell en direcció al nen/a que parlarà després. Molt a poc a poc. El fil que sostenim el primer nen/nena i jo acompanya els nostres "fils" de veu i la fila de paraules que construim. El fil defineix també l'estona que el primer nen/a té per parlar (fa visible la meva velocitat i la distància entre un nen i l'altre), anuncia qui parlarà després (a partir de la direcció) i il.lustra la meva funció i acció d'estirar-li les paraules. Quan arribo al segon nen o nena, li demano que pessigui el fil, i repetim la operació. Anem fent així, i mentres ells parlen i es cedeixen el torn jo els vaig recordant que han de seguir sostenint el fil de manera que no faci panxa. Els dic que el fil sempre ha d'estar tens. Aquesta tensió fa visible la seva atenció i concentració. Quan la perden, quan es despisten, el fil es destensa.

A mesura que van parlant, es va dibuixant una estrella de fil, que d'alguna manera fa visible la ressonància entre uns i altres, les històries que ens anem explicant, l'ambient/estat que es va creant. L'estrella que es dibuixa fa visible el que ens passa i el que compartim, l'espai que generem entre uns i altres, el grup.

Quan l'últim nen/a ha acabat de parlar, poso sovint una música tranquila i aleshores, molt a poc a poc i amb delicadesa, anem enrotllant el fil altra vegada, desfent el camí. Jo dono el cabdell a l'últim nen/a que ha parlat, i aquest/a comença a enrotllar. Un rera l'altre van enrotllant el seu tros, que és la part d'ells mateixos que han descobert i compartit amb el grup. Van replegant-se. Aquí encara, més que mai, els recordo que els fils no s'han de destensar, que hem de sostenir-los (sostenir-nos) fins que l'últim ha enrotllat l'últim trosset. La música ens ajuda molt en aquesta última part, i li dóna un caire de ritual, de dansa, que ajuda a fer palesa la importància de la cloenda.

Totes les accions físiques que realitzem, a part de fer visibles les accions internes psico-socials de tots els membres del grup i del mateix grup com a unitat, són plataformes de repòs, en el sentit que desplaçen l'atenció cap al moviment concret. Des d'aquestes plataformes el nen/a s'allibera, es relaxa, perquè enlloc de preocupar-se per solucionar el repte de llenguatge s'ocupa en el joc motriu.





disseny logo cayu